Intervenció Sí Intervenció No

La revolta popular que es va iniciar a Síria el març de 2011 ha tingut, des dels inicis, una resposta per part del règim de Bashar al Assad com si es tractés d'una guerra oberta. Obusos de morter, franctiradors i artilleria pesant per atacar una població civil desarmada. La ciutat de Homs, 5 mesos ençà, i ara Deraa, Hama i Idlib,  viuen sota l'estat de setge i els seus habitants pateixen tot tipus de càstigs col·lectius, envoltats permanentment per militars. L'exèrcit impedeix l'accés de subministraments d'aigua, gas i electricitat, així com productes de primera necessitat, i el més alarmant: tampoc permet l'entrada d'ajut humanitari.

“L’exèrcit Sirià Lliure junt amb la població noviolenta, i els que som a l’exili,  lluitem per canviar el règim, clamem  llibertat, democràcia i  dignitat. Ens manifestem per poder tenir unes eleccions lliures i acabar amb la dictadura d’Al Aassad”, comenta Loubna Malouf de la Plataforma Sirio Catalana SADÀ.

Segons el Centre de Documentació de Violacions dels Drets Humans, a Síria es comptabilitzen més de 9000 morts des dels inicis de la revolta dels quals més de 7000 eren civils. El número de detinguts sobrepassa els 20.000.

Podem dir sense por a caure amb exageracions, que el poble siri està patint un genocidi. Davant d’això, la comunitat internacional segueix expectant. Koffi Annan ha sigut l’enviat especial de Nacions Unides en un tímid intent d’exercir  pressió diplomàtica per demanar a al Assad que faci un alt al foc, mentre el Consell de Seguretat discuteix una tercera resolució on es demana un alt al foc immediat i que es permeti l’entrada d’ajut humanitari.  

Segons informa The Independent,  El Consell de la Lliga Àrab, tot i les crítiques rebudes per la seva ambigüitat davant el conflicte, ha fet una crida a que tots els països membre tanquin les ambaixades de la capital síria. Arabia Saudita i Bahréin han sigut els primers seguits per Kuwait, Oman, els Emirats Àrabs Units y Càtar que ja han tancat les seves ambaixades com a símbol de protesta.

Seguint aquesta línea, és necessari que la comunitat internacional forci les potències aliades amb Síria a prendre part en la mediació del conflicte. EEUU i Europa han de fer un embargament econòmic i congelar les activitats dels consolats de Rússia, Iran i China als respectius països per tal d’assolir els següents objectius: fer pressió i aconseguir un alt al foc definitiu, que s’obrin els corredors humanitaris, es neutralitzin les infraestructures públiques (que els hospitals no serveixin com a centres de detenció), i que finalment es condemnin i jutgin els responsables de la massacra. D’aquesta manera, i mitjançant les pressions econòmiques a les potències aliades, podrem assolir un alt al foc definitiu,  i arribar a una negociació per tal de retornar l’oposició, ara a l’exili, dins de Síria i junt amb el règim i amb tots aquells sectors no vinculats a les matances, integrar l’estructura militar síria amb l’Exèrcit Sirià Lliure, i exercir unes negociacions amb l’ajut de la mediació internacional per tal d’arribar a una sortida pacífica del conflicte i poder així celebrar unes eleccions lliures i democràtiques.

Aquesta esdevé una estratègia alternativa i noviolenta, que de ben segur, té moltes més possibilitats de prosperar que no pas les ja clàssiques intervencions militars, en les que,  si fem una mica de memòria veiem que les vegades que s’ha intentat, els resultats han sigut nefastos. Afganistán, Iraq, Libya han posat en evidència la comunitat internacional que en ares “de l’ajut humanitari”  han  provocat conflictes, que avui dia segueixen enquistats, essent la població civil la víctima principal.  

La pregunta que ens fa por respondre

Una pregunta que sempre hem eludit és: com s’ha sortit Israel amb la seva? Tenim aquí un cas de violència desenfrnada i repressió que té lloc a la frontera sud d’Europa i que inclou  violacions massives dels drets humans i el dret internacional, així com el desafiament de dotzenes de resolucions de l’ONU. Per què?

Jeff Halper

Director del Comitè Israelià contra la Demolició de Cases

(The Israeli Committee Against House Demolitions)

Jerusalem

Quan pensem en Israel i Palestina ens venen moltes coses al cap. Alguns potser estaran confosos de tantes versions del que potser per altres és una mateixa història. Alguns pensaran que aquests mai es posaran d’acord perquè ningú està disposat a cedir. Altres creuran que es tracta d’una guerra armada amb dos bàndols, els democràtics que lluiten per defensar-se i els terroristes que lluiten per una guerra santa. Altres ja farà anys que no presten atenció a les notícies sobre aquest tema perquè ja fa anys que han deixat d’entendre res i han optat per passar del tema. Altres creuen que és la lluita per conquerir la terra promesa i per tant un conflicte de religions. I el que veuen per la televisió són imatges molt violentes d’agressions els uns contra els altres, violència estructural un sense sentit.  

Però si intentem anar més enllà i intentar excavar més enllà de la notícia de 2 minuts del telenotícies vespre, descobrirem coses sorprenents.

Com diu l’investigador Alejandro Pozo autor de l’informe “Espanya-Israel, Relacions en matèria militar, armamentística i de seguretat. Balanç i tendències”, el que no sabem o ens costa imaginar és que Israel és l’actor clau d’un conflicte armat que dura més de seixanta anys, que figura en el centre de la geopolítica global i té importants repercussions per l’estabilitat regional i mundial. Producte d’aquesta realitat, Israel s’ha convertit en un dels estats més militaritzats del  món i en productor dels sistemes més avantguardistes en el sector militar i de la seguretat. La violència que experimenta la regió s’ha convertit en una font de lucre, on Israel és el capdavanter i el que en surt més beneficiat junt amb els seus aliats i fidels clients Estats Units i Europa.

Però qui pateix les conseqüències d’aquesta militarització? Qui constitueix el camp de proves de tota aquesta tecnologia punta en armament i seguretat privada? La societat civil desarmada, especialment els infants.  Les criatures als territoris ocupats de Palestina són el sector més vulnerable, doncs pateixen una violència estructural a tots els nivells desencadenada i originada per l’ocupació. La por, la impossibilitat de fer plans a llarg termini i la violència rebuda són la causa de greus trastorns als més petits. En zones especialment dramàtiques per la brutalitat de l’ocupació i de l’estat de setge com és la franja de Gaza, els nens pateixen greus trastorns psicològics que sovint a més de llevar-lis la infància, també els han llevat la parla, l’oïda, la mobilitat, a més de trastorns posttraumàtics de tot tipus. Una de les estratègies d’ocupació i de prova dels sistemes de seguretat que s’aplica als infants i adolescents són les detencions i empresonaments.

Així segons un article de Rebelion escrit pr Leandro Alvani, actualment es troben dins les presons Israelianes 8.000 palestins, incloent-hi dones i nens, la majoria d’ells en detenció administrativa.

El Comitè pels drets del nen de les Nacions Unides va publicar un informe al gener del 2010 on esmentava que Israel no respon a les exigències referides a la detenció i interrogatori de nens als territoris ocupats. L’organisme de Nacions Unides també va denunciar els decrets 378 d’Israel que preveu pels nens una pena màxima de 20 anys per defensar-se dels soldats tirant pedres. No està de menys tenir en compte que són tant sols cinc anys menys que la condemna promig per homicidi en un tribunal civil.

La majoria de nens són detinguts sense càrrecs, en detencions administratives (d’una durada de 3 mesos, prorrogable fins a tres més arribant a un total de 6 mesos), sotmesos  a maltractes de tot tipus i desproveïts de drets legals, en condicions d’encarcerament infrahumanes.

Gràfic que s’inclou en un informe presentat per l’organització israeliana pels drets humans B"Tselem que il·lustra el promig de temps i franja d’edat dels nens i nenes empresonats per Israel:

B’’Tselem informa de la manera en que són detinguts els menors (la majoria entre 12 a 17 anys). Els soldats israelians fan batudes en plena nit, normalment als camps de refugiats (on les condicions de vida són més dures) entren a les llars dels nens, els agafen sense la possibilitat que un familiar adult els pugi acompanyar i els confinen en presons que molts organismes internacionals han denunciat com no aptes per als éssers humans per les seves males condicions (com ha denunciat Asociación de la Abogacía Israelí IBA en el seu últim informe de l’any 2011). També ha sigut reiteradament condemnat l’ús sistemàtic de celes d’aïllament per  mantenir els presos durant llargs períodes de temps i que atempten clarament contra els drets humans més basics.

 La ironia de tot plegat rau en que Israel no nomes gaudeix d’impunitat sinó que a més desafia una legalitat internacional de la que ell en forma part en molts casos.

L’Estat d’Israel figura entre els 191 firmants de la Convenció dels Drets de la Infancia vigent des del 1990, segons la qual “la detenció, encarcerament o presó d’un nen es durà a terme amb conformitat de la llei i s’utilitzarà tant sols com una mesura d’últim recurs i durant el període més breu que es permeti”.

Israel utilitza l’empresonament dels nens com una estratègia per, una banda interrompre durant setmanes i mesos l’educació dels nens, i per altra atacar directament al pilar de la societat palestina la família, desestructurant-la, per tal d’humiliar l’adversari tocant-li on fa més mal, els fills i filles, la generació futura.

Nosaltres com a ciutadans del món no podem permetre que un estat que s’autodenomina democràtic cometi aquests abusos i menys cap als més vulnerables, nosaltres hem d’exigir que s’acompleixi la legalitat internacional, el codi de conducta, la convenció de ginebra i la declaració dels drets humans.  

Junts contra la intolerància

Són temps difícils. Ens trobem davant una crisi  a tots els nivells, de valors, cultural, filosòfica, política, moral i social.  I és en  aquests temps, quan velles  ideologies com són l’extrema dreta esperen el moment d’atacar i guanyar més adeptes. Ja que és en aquests períodes de la història, quan la societat és més vulnerable.

 Perduts, donem pals de cec esperant que algú ens mostri el culpable sobre el qual descarregar tota la ràbia acumulada, i poder així sentir-nos millor, sentir que “fem pagar als culpables”. I Quan l’acció és simple i defuig el qüestionament, encara guanya més seguidors. Aquests grups es destaquen per la simplicitat d’arguments i l’acció directa com  pot ser  atacar a l’immigrant perquè “em roba la feina, em roba les pensions que tan he lluitat per aconseguir, i em robarà la cartera quan em distregui”.  Atacar i no reflexionar per no acceptar la fatalitat d’una veritat que ens demostra que els culpables som nosaltres, que nosaltres i el nostre sistema occidental neoliberal hem creat aquesta situació. Que el primer món no és ni tan bonic  ni tan ric, ni tan just, ni tan igualitari com ens pensàvem.

Aquests grups doncs busquen el conflicte per tal d’arraigar les seves mentides. Per tant és ara i en temps de crisi quan la societat ha d’estar més alerta sabent que hi ha grups que ho aprofitaran per fer calar l’odi i la intolerància, doncs ells retroalimenten el conflicte.  Necessiten del conflicte social per fer-se més forts, i a la vegada engrandeixen el conflicte amb la seva actuació. Davant d’això urgeix la necessitat d’actuar. Perquè com diu l’especialista Esteban Ibarra “Cuando la Intolerancia se transforma en un hecho colectivo o institucionalizado, socava la convivencia, los principios democráticos y supone una amenaza para la paz mundial.”

Per tal d’actuar es podria començar amb dos iniciatives que de ben segur resultarán efectives. La primera realitzar un fort exercici d’autocrítica i acceptar la nostra responsabilitat i el nostre rol en relació als problemes actuals.

Així si els grups xenòfobs han agafat la immigració com a factor agravant o causant de la crisi actual, el govern hauria de fer una forta campanya de sensibilització anti rumors, explicant la nostra gran responsabilitat amb la precària situació dels immigrants al nostre país, i les conseqüències d’aquesta situació. Perquè com afirma el filòsof F.F.Buey “ Las llamadas leyes de extranjería, empezando por la vigente en nuestro país, son equívocas, parten de una mentira. No son leyes que pretendan regular la situación de los extranjeros en España o en Europa. Son leyes que han sido pensadas para discriminar la situación de los inmigrantes que vienen a trabajar. No son leyes que afecten a los extranjeros ricos o privilegiados” .

Nosaltres, la societat d’acollida, i sobretot els mitjans realitzem un enfocament tergiversat de la immigració, doncs ens fixem en les diferències de nacionalitat, cultura o religió  implicades en la llei d’estrangeria.  Una bona política com reclama el filòsof Buey passaria per canviar els accents i concebre l’immigrant com una força de treball incorporada al procés productiu dels països d’acollida en comptes de concebre l’immigrant com un estranger, cultural i religiosament diferenciat respecte nosaltres, la societat que l’acull.

És en aquest àmbit on els mitjans de comunicació juguen un rol fonamental, plantejant així la segona iniciativa d’acció. En temps de crisi social els mitjans han d’actuar i exercir d’educadors de la societat,  fet que passa per  no donar  exagerada cobertura a idees perilloses i a partits polítics que utilitzen l’odi com a rèdit electoral. Els mitjans com a quart poder, son els que tenen la capacitat de fer que una cosa existeixi o no, i al parlar-ne en excés fan que aquest tipus de grups creixin, i els hi donen una importància i un rol en la societat que pot ser perillós i s’ha d’erradicar. Per tant és necessari un compromís dels mitjans,  que prenguin consciència i actuïn  formant l’opinió pública, però que ho facin mitjançant l’esperit crític, el rigor i la veritat, i no mitjançant les mentides, el morbo i l’exageració. I això passa per  no empoderar persones i grups amb discursos fortament racistes, xenòfobs i islamòfobs doncs pot resultar del tot contraproduent.  Perquè “Una mentida repetida moltes vegades als mitjans de comunicació de masses es converteix,  en la consciència popular, en una veritat inqüestionable”  Noam Chomsky.

Els presos d'ETA mereixen tornar a casa

El dijous 20 d’octubre, ETA va anunciar al món que deixava la lluita armada.

Aquesta decisió històrica situa actualment el procés de pau al voltant de tres eixos principals, la tornada a casa de tots el presos polítics i exiliats bascos, la inutilització de les armes d’ETA i la desmilitarització d’Euskal Herria.

L’alliberament dels presos és un tema que genera molta controvèrsia perquè en primer lloc ens obliga a la reflexió sobre la llei penitenciaria aplicada als presos d’ETA i en segon lloc perquè apel·la directament al rol que ha jugat el govern espanyol en el conflicte basc, partint de la base que aquest mai ha reconegut l’existència d’un conflicte i per tant mai l’ha tractat com a tal.

Segons el mediador Alec Reid (portaveu de les conversacions de Pau d’Irlanda del Nord) la  negació per part del govern espanyol de parlar de la situació del país basc i la negació de l’existència del conflicte, catalogant ETA com un grup de salvatges, és una actitud delirant ja que nega la realitat. El fet que el govern no volgués parlar amb sectors moderats del nacionalisme basc o fins i tot arribés a il·legalitzar partits democràtics com Batasuna és la prova que el govern espanyol mai ha volgut acceptar el fet que hi ha gent dins l’estat espanyol que no es sent espanyola, per tant les reclamacions d’autoderminació han sigut percebudes sempre des de l’estat com una amenaça a la unitat territorial d’Espanya.

Dins aquest marc conceptual l’estat ha associat ETA a una vulgar banda de criminals i per tant l’ha instrumentalitzat per tal de justificar determinades polítiques repressives i abusos de poder, on s’ha utilitzat el patiment de les víctimes per obtenir rendibilitat electoral. Aquesta estratègia ha estat acompanyada d’una forta campanya mediàtica que implanta la idea que el nacionalisme basc és igual a terrorisme, aplicant segons el periodista Antoni Batista una trampa ideològica summament perversa que estableix que tot el que no sigui la defensa de la unitat territorial d’Espanya és per tant terrorisme.

Creant una visió superficial i simplista del conflicte on es proclama que ETA és el conflicte (quan ETA és la conseqüència d’aquest conflicte), es desestima la via del diàleg i s’opta per criminalitzar aquesta via. Així qui gosi apel·lar al diàleg amb ETA estarà a favor del terrorisme i per tant pot anar a presó.

És en aquest no qüestionament del conflicte i per tant en la negació del problema polític que l’estat justifica tant la llei de partits, com la llei antiterrorista (on es troba la doctrina parot o la política de dispersió) denunciada des de diversos òrgans com Amnistia Internacional perquè aplica mesures severes i repressives on es vulneren els drets fonamentals dels presos.  

Per tant tenint en compte el moment actual del procés encara calent i en fase inicial, aplicar l’amnistia als presos pot resultar complicat, doncs per fer-ho, el govern hauria primer de reconèixer el conflicte així com el seu rol dins d’aquest i assumir unes responsabilitats que els fets mostren que no estan disposats a admetre. A més, l’amnistia, exigeix un nivell de comprensió molt alt per part de la societat, una societat que sent víctima d’una dimonització mediàtica de la lluita del poble basc i de la seva facció armada ha tingut una mirada tergiversada del conflicte, també causada pel dolor que aquest ha creat i que no seria just ometre. Mediadors com Brian Currin afirmen però que per tal de que el procés de pau proliferi s’han de realitzar concessions de les dues parts. ETA ha fet ja el primer pas abandonant la lluita armada, i per tant ara li toca a l’Estat prendre partit i abordar la qüestió dels presos des d’una perspectiva justa, i no des de la venjança o la voluntat de càstig, doncs s’ha de tenir en compte que tota la violència i els crims s’han comés d’es d’un context polític i social molt concret als quals no se’ls pot titllar de simples actes criminals. Com diu Antoni Batista ETA és un problema d’arrel i naturalesa política, és un problema polític que demana resoldre’s de forma política.

Utilitzant l’experiència que la història ens ha deixat podríem seguir l’exemple d’Irlanda del Nord. Allà s’hi va aplicar la revisió de sentències que consisteix en revisar cas per cas, i si es conclou que no hi ha risc del pres de tornar a la violència es suspèn la pena, i el pres queda en llibertat. En el cas que el pres reincidís, ingressaria a presó i compliria la condemna pendent. Aquesta política d’excarceració anticipada seria un primer pas per resoldre el conflicte, doncs a Irlanda va funcionar. I és que resulta fonamental en aquest procés de mediació començar per reconèixer en el teu enemic una  part de veritat per tal d’establir el principi d’una relació i en un futur un mutu acord que serà fonamental per arribar a la resolució del conflicte basc.

“És más urgente quitar los velos de las mentes”

Nawal al-Sadawi

La premsa del nostre país, ens obsequia de tant en tant amb titulars força espectaculars com “El Govern prevé eliminar el burka y el niqab de las calles por ley” “El govern antepone la seguridad al promover una “ley antiburka...” i un llarg etcètera. En la justificació de la llei de prohibició del burka, s’han mesclat molts arguments, alguns apel·laven la seguretat, altres anaven més enllà afirmant que el burka discrimina la dona, i altres com la vicepresidenta de la Generalitat Joana Ortega fins i tot argumentava que la seva intenció era preservar la dignitat de la dona. Quina responsabilitat més gran per la vicepresidenta i quina causa més lloable la seva.

La qüestió de fons però rau en els motius que ens han portat a creure necessitar aquesta llei, fet que prové de la nostra consciència col·lectiva europea-occidental que percep a l’altre dins uns paràmetres tan estereotipats i tan summament estrets i descontextualitzats que arriba a creure necessari implantar una llei contra el burqa perquè així “ajudem” a les pobres dones àrabs, musulmanes, víctimes, dòcils, discriminades, indefenses que a sobre no saben ni preservar la seva pròpia identitat. Nosaltres que anem sempre un pas per endavant en això dels drets humans universals, i sobretot en els drets de les dones, els hi prohibim la indumentària i amb això ja creiem que hem preservat la seva dignitat.   

Però com diu Yolanda Aixelà Europa ha de ser capaç de mirar més enllà del vel i desfer-se d’aquest estereotip que construït per molts factors inclou un tractament polític, mediàtic i científic amb una agenda concreta que és la de relacionar islam amb barbàrie, vel amb antimodernitat, i dona àrabo-musulmana com a víctima que necessita de la nostra salvació, perquè com diu Dolors Bramon només veiem a les musulmanes que porten el vel, n’hi ha d’altres que no ho fan ni ho han fet mai i per això no les veiem. I és aquesta visió la que condiciona les nostres polítiques i maneres de pensar.

Ens mostrem incapaços d’entendre les especificitats de la societat àrab i d’incloure la indumentària com el burqa o el hyjab dins el context social que li pertoca. Nosaltres hem fet de la lluita pels drets de les dones un valuard de la nostra societat europea com a signe de modernitat, i som incapaços de concebre el fet que hi ha moltes maneres d’entendre els drets de les dones, perquè tant sols veiem el vel adjudicant-li una importància que ni tant sols les pròpies protagonistes en molts casos li donen. N’és una prova el fet que la qüestió del vel no consta com a prioritat en l’agenda política dels moviments de les feministes àrabo-musulmanes. Per tant només quan trenquem la centralitat que te Europa a l’hora de concebre altres maneres de fer, viure i de pensar, només quan trenquem l’estereotip podrem tractar l’altre, des de la diferència sí, però des del respecte també, sent la igualtat una actitud que no contempla la prohibició per llei a certa forma de vestir, que a més s més  forma part de la presentació del cos en la societat àrab, del llenguatge de la indumentària, igual que els homes no poden ensenyar la cama per damunt dels genolls, van amb xilaba o es tenyeixen la barba de roig per assemblar-se al profeta Mahoma. Una prohibició d’aquesta magnitud, no pot tenir arguments tan pobres que la justifiquin com són la seguretat, la dignitat, o la discriminació ja que tots ells  són proves de la nostra profunda ignorància vers l’altre, en aquest cas la dona àrab-musulmana com a subjecte polític de la societat que l’envolta i d’una lluita que en tot cas és total i absolutament seva.

Tant bon punt aconseguim desvincular-nos d’aquesta actitud paternalista europea entendrem que les conseqüències d’una prohibició així poden ser fatals pel futur de la convivència entre cultures, en una Europa que ha deixat de ser tant sols cristiana, catòlica i jueva per ser també musulmana, fet que ens planteja reptes de futur i de convivència que hem de ser capaços d’assumir i per fer-ho és totalment necessari treure’ns el vel de les nostres ments.