Intervenció Sí Intervenció No

La revolta popular que es va iniciar a Síria el març de 2011 ha tingut, des dels inicis, una resposta per part del règim de Bashar al Assad com si es tractés d'una guerra oberta. Obusos de morter, franctiradors i artilleria pesant per atacar una població civil desarmada. La ciutat de Homs, 5 mesos ençà, i ara Deraa, Hama i Idlib,  viuen sota l'estat de setge i els seus habitants pateixen tot tipus de càstigs col·lectius, envoltats permanentment per militars. L'exèrcit impedeix l'accés de subministraments d'aigua, gas i electricitat, així com productes de primera necessitat, i el més alarmant: tampoc permet l'entrada d'ajut humanitari.

“L’exèrcit Sirià Lliure junt amb la població noviolenta, i els que som a l’exili,  lluitem per canviar el règim, clamem  llibertat, democràcia i  dignitat. Ens manifestem per poder tenir unes eleccions lliures i acabar amb la dictadura d’Al Aassad”, comenta Loubna Malouf de la Plataforma Sirio Catalana SADÀ.

Segons el Centre de Documentació de Violacions dels Drets Humans, a Síria es comptabilitzen més de 9000 morts des dels inicis de la revolta dels quals més de 7000 eren civils. El número de detinguts sobrepassa els 20.000.

Podem dir sense por a caure amb exageracions, que el poble siri està patint un genocidi. Davant d’això, la comunitat internacional segueix expectant. Koffi Annan ha sigut l’enviat especial de Nacions Unides en un tímid intent d’exercir  pressió diplomàtica per demanar a al Assad que faci un alt al foc, mentre el Consell de Seguretat discuteix una tercera resolució on es demana un alt al foc immediat i que es permeti l’entrada d’ajut humanitari.  

Segons informa The Independent,  El Consell de la Lliga Àrab, tot i les crítiques rebudes per la seva ambigüitat davant el conflicte, ha fet una crida a que tots els països membre tanquin les ambaixades de la capital síria. Arabia Saudita i Bahréin han sigut els primers seguits per Kuwait, Oman, els Emirats Àrabs Units y Càtar que ja han tancat les seves ambaixades com a símbol de protesta.

Seguint aquesta línea, és necessari que la comunitat internacional forci les potències aliades amb Síria a prendre part en la mediació del conflicte. EEUU i Europa han de fer un embargament econòmic i congelar les activitats dels consolats de Rússia, Iran i China als respectius països per tal d’assolir els següents objectius: fer pressió i aconseguir un alt al foc definitiu, que s’obrin els corredors humanitaris, es neutralitzin les infraestructures públiques (que els hospitals no serveixin com a centres de detenció), i que finalment es condemnin i jutgin els responsables de la massacra. D’aquesta manera, i mitjançant les pressions econòmiques a les potències aliades, podrem assolir un alt al foc definitiu,  i arribar a una negociació per tal de retornar l’oposició, ara a l’exili, dins de Síria i junt amb el règim i amb tots aquells sectors no vinculats a les matances, integrar l’estructura militar síria amb l’Exèrcit Sirià Lliure, i exercir unes negociacions amb l’ajut de la mediació internacional per tal d’arribar a una sortida pacífica del conflicte i poder així celebrar unes eleccions lliures i democràtiques.

Aquesta esdevé una estratègia alternativa i noviolenta, que de ben segur, té moltes més possibilitats de prosperar que no pas les ja clàssiques intervencions militars, en les que,  si fem una mica de memòria veiem que les vegades que s’ha intentat, els resultats han sigut nefastos. Afganistán, Iraq, Libya han posat en evidència la comunitat internacional que en ares “de l’ajut humanitari”  han  provocat conflictes, que avui dia segueixen enquistats, essent la població civil la víctima principal.  

La pregunta que ens fa por respondre

Una pregunta que sempre hem eludit és: com s’ha sortit Israel amb la seva? Tenim aquí un cas de violència desenfrnada i repressió que té lloc a la frontera sud d’Europa i que inclou  violacions massives dels drets humans i el dret internacional, així com el desafiament de dotzenes de resolucions de l’ONU. Per què?

Jeff Halper

Director del Comitè Israelià contra la Demolició de Cases

(The Israeli Committee Against House Demolitions)

Jerusalem

Quan pensem en Israel i Palestina ens venen moltes coses al cap. Alguns potser estaran confosos de tantes versions del que potser per altres és una mateixa història. Alguns pensaran que aquests mai es posaran d’acord perquè ningú està disposat a cedir. Altres creuran que es tracta d’una guerra armada amb dos bàndols, els democràtics que lluiten per defensar-se i els terroristes que lluiten per una guerra santa. Altres ja farà anys que no presten atenció a les notícies sobre aquest tema perquè ja fa anys que han deixat d’entendre res i han optat per passar del tema. Altres creuen que és la lluita per conquerir la terra promesa i per tant un conflicte de religions. I el que veuen per la televisió són imatges molt violentes d’agressions els uns contra els altres, violència estructural un sense sentit.  

Però si intentem anar més enllà i intentar excavar més enllà de la notícia de 2 minuts del telenotícies vespre, descobrirem coses sorprenents.

Com diu l’investigador Alejandro Pozo autor de l’informe “Espanya-Israel, Relacions en matèria militar, armamentística i de seguretat. Balanç i tendències”, el que no sabem o ens costa imaginar és que Israel és l’actor clau d’un conflicte armat que dura més de seixanta anys, que figura en el centre de la geopolítica global i té importants repercussions per l’estabilitat regional i mundial. Producte d’aquesta realitat, Israel s’ha convertit en un dels estats més militaritzats del  món i en productor dels sistemes més avantguardistes en el sector militar i de la seguretat. La violència que experimenta la regió s’ha convertit en una font de lucre, on Israel és el capdavanter i el que en surt més beneficiat junt amb els seus aliats i fidels clients Estats Units i Europa.

Però qui pateix les conseqüències d’aquesta militarització? Qui constitueix el camp de proves de tota aquesta tecnologia punta en armament i seguretat privada? La societat civil desarmada, especialment els infants.  Les criatures als territoris ocupats de Palestina són el sector més vulnerable, doncs pateixen una violència estructural a tots els nivells desencadenada i originada per l’ocupació. La por, la impossibilitat de fer plans a llarg termini i la violència rebuda són la causa de greus trastorns als més petits. En zones especialment dramàtiques per la brutalitat de l’ocupació i de l’estat de setge com és la franja de Gaza, els nens pateixen greus trastorns psicològics que sovint a més de llevar-lis la infància, també els han llevat la parla, l’oïda, la mobilitat, a més de trastorns posttraumàtics de tot tipus. Una de les estratègies d’ocupació i de prova dels sistemes de seguretat que s’aplica als infants i adolescents són les detencions i empresonaments.

Així segons un article de Rebelion escrit pr Leandro Alvani, actualment es troben dins les presons Israelianes 8.000 palestins, incloent-hi dones i nens, la majoria d’ells en detenció administrativa.

El Comitè pels drets del nen de les Nacions Unides va publicar un informe al gener del 2010 on esmentava que Israel no respon a les exigències referides a la detenció i interrogatori de nens als territoris ocupats. L’organisme de Nacions Unides també va denunciar els decrets 378 d’Israel que preveu pels nens una pena màxima de 20 anys per defensar-se dels soldats tirant pedres. No està de menys tenir en compte que són tant sols cinc anys menys que la condemna promig per homicidi en un tribunal civil.

La majoria de nens són detinguts sense càrrecs, en detencions administratives (d’una durada de 3 mesos, prorrogable fins a tres més arribant a un total de 6 mesos), sotmesos  a maltractes de tot tipus i desproveïts de drets legals, en condicions d’encarcerament infrahumanes.

Gràfic que s’inclou en un informe presentat per l’organització israeliana pels drets humans B"Tselem que il·lustra el promig de temps i franja d’edat dels nens i nenes empresonats per Israel:

B’’Tselem informa de la manera en que són detinguts els menors (la majoria entre 12 a 17 anys). Els soldats israelians fan batudes en plena nit, normalment als camps de refugiats (on les condicions de vida són més dures) entren a les llars dels nens, els agafen sense la possibilitat que un familiar adult els pugi acompanyar i els confinen en presons que molts organismes internacionals han denunciat com no aptes per als éssers humans per les seves males condicions (com ha denunciat Asociación de la Abogacía Israelí IBA en el seu últim informe de l’any 2011). També ha sigut reiteradament condemnat l’ús sistemàtic de celes d’aïllament per  mantenir els presos durant llargs períodes de temps i que atempten clarament contra els drets humans més basics.

 La ironia de tot plegat rau en que Israel no nomes gaudeix d’impunitat sinó que a més desafia una legalitat internacional de la que ell en forma part en molts casos.

L’Estat d’Israel figura entre els 191 firmants de la Convenció dels Drets de la Infancia vigent des del 1990, segons la qual “la detenció, encarcerament o presó d’un nen es durà a terme amb conformitat de la llei i s’utilitzarà tant sols com una mesura d’últim recurs i durant el període més breu que es permeti”.

Israel utilitza l’empresonament dels nens com una estratègia per, una banda interrompre durant setmanes i mesos l’educació dels nens, i per altra atacar directament al pilar de la societat palestina la família, desestructurant-la, per tal d’humiliar l’adversari tocant-li on fa més mal, els fills i filles, la generació futura.

Nosaltres com a ciutadans del món no podem permetre que un estat que s’autodenomina democràtic cometi aquests abusos i menys cap als més vulnerables, nosaltres hem d’exigir que s’acompleixi la legalitat internacional, el codi de conducta, la convenció de ginebra i la declaració dels drets humans.