El dijous 20 d’octubre, ETA va anunciar al món que deixava la lluita armada.
Aquesta decisió històrica situa actualment el procés de pau al voltant de tres eixos principals, la tornada a casa de tots el presos polítics i exiliats bascos, la inutilització de les armes d’ETA i la desmilitarització d’Euskal Herria.
L’alliberament dels presos és un tema que genera molta controvèrsia perquè en primer lloc ens obliga a la reflexió sobre la llei penitenciaria aplicada als presos d’ETA i en segon lloc perquè apel·la directament al rol que ha jugat el govern espanyol en el conflicte basc, partint de la base que aquest mai ha reconegut l’existència d’un conflicte i per tant mai l’ha tractat com a tal.
Segons el mediador Alec Reid (portaveu de les conversacions de Pau d’Irlanda del Nord) la negació per part del govern espanyol de parlar de la situació del país basc i la negació de l’existència del conflicte, catalogant ETA com un grup de salvatges, és una actitud delirant ja que nega la realitat. El fet que el govern no volgués parlar amb sectors moderats del nacionalisme basc o fins i tot arribés a il·legalitzar partits democràtics com Batasuna és la prova que el govern espanyol mai ha volgut acceptar el fet que hi ha gent dins l’estat espanyol que no es sent espanyola, per tant les reclamacions d’autoderminació han sigut percebudes sempre des de l’estat com una amenaça a la unitat territorial d’Espanya.
Dins aquest marc conceptual l’estat ha associat ETA a una vulgar banda de criminals i per tant l’ha instrumentalitzat per tal de justificar determinades polítiques repressives i abusos de poder, on s’ha utilitzat el patiment de les víctimes per obtenir rendibilitat electoral. Aquesta estratègia ha estat acompanyada d’una forta campanya mediàtica que implanta la idea que el nacionalisme basc és igual a terrorisme, aplicant segons el periodista Antoni Batista una trampa ideològica summament perversa que estableix que tot el que no sigui la defensa de la unitat territorial d’Espanya és per tant terrorisme.
Creant una visió superficial i simplista del conflicte on es proclama que ETA és el conflicte (quan ETA és la conseqüència d’aquest conflicte), es desestima la via del diàleg i s’opta per criminalitzar aquesta via. Així qui gosi apel·lar al diàleg amb ETA estarà a favor del terrorisme i per tant pot anar a presó.
És en aquest no qüestionament del conflicte i per tant en la negació del problema polític que l’estat justifica tant la llei de partits, com la llei antiterrorista (on es troba la doctrina parot o la política de dispersió) denunciada des de diversos òrgans com Amnistia Internacional perquè aplica mesures severes i repressives on es vulneren els drets fonamentals dels presos.
Per tant tenint en compte el moment actual del procés encara calent i en fase inicial, aplicar l’amnistia als presos pot resultar complicat, doncs per fer-ho, el govern hauria primer de reconèixer el conflicte així com el seu rol dins d’aquest i assumir unes responsabilitats que els fets mostren que no estan disposats a admetre. A més, l’amnistia, exigeix un nivell de comprensió molt alt per part de la societat, una societat que sent víctima d’una dimonització mediàtica de la lluita del poble basc i de la seva facció armada ha tingut una mirada tergiversada del conflicte, també causada pel dolor que aquest ha creat i que no seria just ometre. Mediadors com Brian Currin afirmen però que per tal de que el procés de pau proliferi s’han de realitzar concessions de les dues parts. ETA ha fet ja el primer pas abandonant la lluita armada, i per tant ara li toca a l’Estat prendre partit i abordar la qüestió dels presos des d’una perspectiva justa, i no des de la venjança o la voluntat de càstig, doncs s’ha de tenir en compte que tota la violència i els crims s’han comés d’es d’un context polític i social molt concret als quals no se’ls pot titllar de simples actes criminals. Com diu Antoni Batista ETA és un problema d’arrel i naturalesa política, és un problema polític que demana resoldre’s de forma política.
Utilitzant l’experiència que la història ens ha deixat podríem seguir l’exemple d’Irlanda del Nord. Allà s’hi va aplicar la revisió de sentències que consisteix en revisar cas per cas, i si es conclou que no hi ha risc del pres de tornar a la violència es suspèn la pena, i el pres queda en llibertat. En el cas que el pres reincidís, ingressaria a presó i compliria la condemna pendent. Aquesta política d’excarceració anticipada seria un primer pas per resoldre el conflicte, doncs a Irlanda va funcionar. I és que resulta fonamental en aquest procés de mediació començar per reconèixer en el teu enemic una part de veritat per tal d’establir el principi d’una relació i en un futur un mutu acord que serà fonamental per arribar a la resolució del conflicte basc.
